Dissabte, ¿vostès van plorar? Jo també, és clar. Si amb l’edat se m’està augmentant la tendència a la llàgrima fàcil (tant que gairebé ni puc veure algunes pel·lis de Disney), imaginin-se quan existeix un motiu justificat. Sí, dret a la grada de Cornellà-el Prat, intuint més que veient (maleïda miopia) la cara emocionada de Raúl Tamudo fent la volta al camp i saludant-nos per última vegada, jo també em vaig commoure i pels lacrimals es van obrir pas algunes gotes. Però com que, al girar la vista al meu voltant, vaig poder comprovar que no era ni de bon tros l’únic que va flaquejar, em vaig sentir acompanyat.
Tamudo finalment es va poder acomiadar de la seva gent. Va jugar mitja hora i va fer la volta al camp saludant l’afició que tantes vegades s’ha omplert la boca amb el seu nom. El club, tan allunyat d’ell durant els últims mesos, va aportar un vídeo i una megafonia animant la gent a aplaudir. No feia falta que ens animessin. Estàvem tots drets amb els palmells de les mans vermelles. I els jugadors, tots, abraçant-lo i mantenint-lo al mig del camp amb la camaraderia tradicional d’aquests ambients.
Emotiu, encara que molts vam trobar a faltar un partit d’homenatge. Tamudo és el màxim golejador de l’Espanyol i un dels jugadors més importants del club. Hem disfrutat tant amb ell que li devíem 90 minuts en exclusiva.
Tot acaba un dia o altre. És possible que el temps de Tamudo a l’Espanyol també hagués arribat a la seva fi de totes maneres. És més, si algú hagués aparegut oportunament fa un any amb un taló i un contracte, algú d’Anglaterra potser, sens dubte tot hauria estat molt més plàcid; la directiva i el jugador s’haurien estalviat un cabreig, més d’un hauria evitat un ridícul innecessari, Pochettino no hauria pres cap decisió controvertida i tots ens hauríem salvat de la vergonya.
Però no va ser així. Quantes vegades hem vist fenòmens semblants en cases alienes, i crèiem que nosaltres érem diferents. I totes les parts deuen tenir coses per reprotxar-se. En l’esclat del conflicte, en el seu tancament en fals i en la seva prolongació latent mantenint el jugador en l’ostracisme absolut.
Tamudo és un dels pocs cracs que no ens va abandonar en el millor moment de la seva carrera per anar-se’n a fer fortuna. Va guardar per a l’Espanyol el seu futbol més important. Caram, els uns i els altres podíem haver cuidat molt més el final de tot això, ¿no?
Però vaja, ara ja està. Esperem que el jugador pugui culminar amb decència i l’èxit més gran possible el temps que li queda, sigui aquí, a Europa, a Qatar o en un altre lloc. Mentrestant, ja està començant una altra etapa. Fixin-se, entre els que van abraçar Tamudo dissabte a la gespa n’hi havia uns quants que mai havien jugat amb ell, o a penes. És més, un dels que més el coneixien era Walter Pandiani, i portava la samarreta de l’equip rival. El Rifle no va perdre l’ocasió d’abraçar també el seu col·lega. Això també ens va emocionar.
Doncs sí, la majoria dels titulars actuals de l’Espanyol ja no formen part de l’univers de Tamudo. Pas a pas ha acabat aquella generació. Acomiadant el capità de sempre també acomiadem l’Espanyol de les últimes copes del Rei i de la UEFA. Ja se n’han anat Zabaleta, Riera, Rufete… Jarque. No sabem si tornarà Iván de la Peña. Queden Kameni
–resem–, Moisés, Luis García, a vegades Coro, i aguantant amb discreció el pal de l’equip, sempre David García. Però el conjunt ja té unes altres cares.
Potser entre ells hi hagi el nou Tamudo, un altre ídol que besarà l’escut en els moments d’èxit, aquell de qui lluiran samarretes els nens i els grans, i que, per fidelitat o inconsciència, no ens abandonarà en el millor moment de la seva trajectòria. Si corre per allà, ja poden estar segurs que serà algú del planter. Ja hi ha un cartell escrit amb les paraules «La Quinta de…» i un espai en blanc esperant a ser omplert.
article per Manel Lucas, periodista
0 comentarios:
Publicar un comentario